dilluns, 11 de març del 2024

Papaoutai

Sort tenim els que som ateus per gràcia divina. Si no fos així se'ns faria molt difícil, o fins i tot dolorós interpretar, des de la prudència, declaracions com les que va efectuar fa ben poc el sacerdot toledà Gabriel Calvo Zarraute. L'home de déu confessava en una 'tertúlia sacerdotal contrarrevolucionària' que resava molt per tal que el Papa Francesc podés anar 'al cel quan abans millor'. Enfront el que potser algú vulgui malinterpretar com coratge o franquesa cristiana, els que flaquegem en allò de la fe religiosa, però ens apassiona el llenguatge, l'expressió d'aquest desig ens contagia tres qüestions: Un cinisme al que li manca tota humanitat, una evident falta de confiança en el poder de l'oració, i una vocació manifesta per la rebel·lia o, fins i tot, i en ares de l'ascendent, pel parricidi espiritual. Com li hauran fet sentir aquests excessos d'una tertúlia sacerdotal tan ibèrica, per visceral i indecorosa, al sant pare, no costa molt d'imaginar. Si ja el fet de contemplar el món suposa un trago amarg per a qui es creu o es sap corresponsable d'allò del gènesi, donar a més un cop d'ull a la misèria moral d'una part notòria de la congregació, sens dubte que fa mal. I molt.

En l'estremidora 'Papaoutai', Strome canta allò de 'Tots saben com es fan els bebès, però ningú no sap com es fan els papàs', i no li falta raó. Això de posar nens i nenes en el món és fàcil, amb totes les seves limitacions, però el fer de pare no ho és tant, encara menys quan s'ha de fer alhora per a més de mil milions de creients. Per a aquells i aquelles que vam néixer amb Pau VI com a sum pontífex, Francesc és ja el cinquè vicari de Crist que ens trobem a Roma. I no és el pitjor. Des de l'empatia diríem que la primera temptació de tot successor de Pere hauria de ser la de deixar de creure. Conèixer el marro des de dins, viure l'acarnissament dels uns, l'odi i artificis dels altres, no pot comportar més que un cert distanciament de la fe. Diríem que qualsevol papa que tingui certa empatia i sentit de la responsabilitat es veurà temptat, tard o d'hora, a posar en dubte la mateixa essència d'allò que representa. I no serà temptació luciferina, sinó tan sols un acte de coherència que faria prevaldre l'honestedat per sobre de l'ortodòxia, per tal d'assumir el compromís que comporta el càrrec en relació al conjunt de la humanitat.

Entre els molts motius que ha donat el Papa Francisco a rosegaaltars i hipòcrites d'índole diversa per a estripar-se públicament les vestidures, hi destaca l'elecció, el 2022, de Marina Mazzucato com a membre de l'Acadèmia Pontifícia. La trinxera ultracatòlica (contra el globalisme antinatalista, la cristianofòbia, la ideologia de gènere o el lobby LGTB) denuncià l'elecció irresponsable d'una economista 'atea i proabortista' parlant, sense despentinar-se, en nom dels 'mes de mil milions de nascituri assassinats en el ventre de les seves mares en tot el món des de 1920". Fa menys d'un mes Mazzucato abordava en el marc de l'Assemblea General de l'Acadèmia el tema 'Governar l'economia pel bé comú' i reivindicava la defensa de la dignitat de les persones marginades, no tan sols amb paraules, sinó amb polítiques i noves formes de col·laboració entre governs, empreses, treballadors... Un raig d'aire fresc en un ambient què, fins a la irrupció de Bergoglio, semblava pensat abans no res per la fermentació i cura del cabrales o el roquefort, que no pas per a ventilar les contradiccions i prejudicis d'una bona part de la cúria.

A la mínima que el Papa Frances es senti temptat d'iniciar una 'Missió: humanitat', haurà de confrontar-se amb l'oportunitat d'aplicar, en el seu propi espai, allò de Mazzucato quan diu que "la veritable qüestió no és si una burocràcia hauria d'existir, sinó com convertir-la en una organització dinàmica impulsada per la creativitat i l'experimentació". No costa imaginar la cara que posaria la casta sacerdotal contrarevolucionària ibèrica si se la confronta amb aquesta mena de valors, ni tampoc sembla massa proper en el temps el moment meravellós quan una organització religiosa s'entregui a la vocació pel desenvolupament i la innovació. Això del Bergoglio quedarà previsiblement pel anecdotari vaticà, juntament amb d'altres esplèndids i anacoretes, però no deixa de suscitar una certa esperança. Més encara quan, després del nomenament de Mazzucato, el Papa elevà també a Demis Hassabis, responsable d'IA de Google, al consell de l'acadèmia pontifícia.

Aquest moviment trasllada una certa alçada de mires, tot i que en bona mesura sigui per evitar que "la tecnologia sigui la nova religió del mon contemporani". Podem provar mitjançant el Chat GPT allò que la Intel·ligència Artificial pot aportar al Vaticà. Veurem que ja se li pregunti per com salvar a la humanitat o per l'existència de Deu, la resposta és sempre compensada i amable. La IA mostra una sensibilitat poètica (en ombres i laments es deixa caure, la pena profunda que sent l'ànima, un eco llunyà, un plany trist, Deu jeu en el record, es deixa caure) o fins i tot un sentit de l'humor que per a si voldria l'ortodòxia recalcitrant. A la petició d'un acudit sobre un papa ateu, la intel·ligència artificial proposa el següent: "Perquè el papa ateu decidí obrir una pizzeria? Perquè va descobrir que és més fàcil creure en 'la massa' que en les hòsties". Doncs això. Deixem-nos estar de buscar al pare, sigui sant o no, i tornem la vista cap a la mare terra, que prou en té amb mantenir-nos vius.

diumenge, 3 de març del 2024

Coses del túnel

No s'entén. Mentre la inflació es menga les rendes, i la sequera i el canvi climàtic posen en evidència la manca d'inversions, les grans empreses es lucren amb cada nova crisi. És el sector de l'aigua, on els fons d'inversió han garantit una rendibilitat del 10% els darrers cinc anys, l'energia, on les tres grans elèctriques espanyoles van apuntar l'any passat un benefici de 7.500 milions d'euros, i, de manera destacada, el sector financer. Santander, BBVA, Caixabank, Sabadell i Bankinter van guanyar, el 2023, més de 26.000 milions. Es diu aviat. Però son 4.000 milions més del que el pressupost estatal dedicà l'any passat a la indústria, energia, infraestructures i ecosistemes resilients, o més de la meitat del pressupost del sector públic de la Generalitat de Catalunya, que atén una població de 8 milions de persones.

És cosa de bojos. Fa un any, el món de les finances es contagiava de nou del pànic per la caiguda del Silicon Valley Bank i la situació de calamitat del abans insigne Credit Suïsse, conjurant en l'horitzó immediat un nou rescat com el que ens costà, el 2011, ni més ni menys que 70.000 milions. Però avui, tan sols un any després si arriba, els beneficis fan saltar de nou totes les costures. La situació ha arribat al punt que, així fonts vinculades al BCE; el banc central s'està plantejant la possibilitat d'enviar psicòlegs/es als Consells d'Administració per tal d'evitar que aquests es facin els 'bojos' i enganyin als inspectors. Molt malament ha d'estar la cosa quan la màxima autoritat financera europea considera necessari desemmascarar conductes impostades per part de consellers i conselleres que no estarien sinó per tal de cobrir l'expedient, i de pas, omplir-se les butxaques.

Que el nivell assolit té quelcom de malaltís, ho delaten els propis instruments i indicadors amb els que s'ha dotat el sistema financer. Així l'indicador de la CNN Fear & Greed Index (índex de la cobdícia y de la por) es situà recentment en els 75 punts, el que trasllada que el mercat de valors als EEUU ha assolit la situació "d'avarícia extrema". Que l'avarícia comporti bogeria, no és prou evident. Tampoc ho és que en un context com aquest, no fos més apropiat enviar als consells d'administració inspectors/es fiscals en comptes de psicòlegs/es. El que de cap manera s'hauria de descartar és que no siguin tan sols els consellers i conselleres els que experimenten una certa alienació, sinó que sigui també el sistema el que estigui patint d'una disfuncionalitat profunda que pot acabar per ofergar-lo en les seves pròpies contradiccions, arrossegant-nos a tots i totes de pas.

Per buscar una imatge, la que més s'adequaria seria potser, la d'un capitalisme que pateix el que es coneix com 'efecte túnel'. Aquest es defineix com l'estretament gradual del camp de visió que pateix un conductor quan augmenta la velocitat. Comporta la pèrdua del camp de visió de tot allò que passa al voltant, com si ens sumíssim en l'interior d'un túnel obscur. Sembla plausible que sigui precisament aquest efecte, el que, preses d'una velocitat financera de vertigen no tan sols afecta als principals responsables de l'economia, sinó també al propi sistema.... I és de témer que darrera d'aquest túnel no ens esperen els nostres éssers estimats per a abraçar-nos i acollir-nos en el sí plàcid de l'eternitat, sinó que la davallada i el viatge comportaran una patiment extrem com el que ja pateixen masses persones en les guerres, la misèria i dependència que genera un sistema econòmic i financer embrutit i desbocat.

Sens dubte la prova més palpable de la creixent 'bogeria' del sistema sigui la condició mental o moral d'aquells que ens lideren. Ja sigui en l'àmbit de la política, amb personatges com Trump, Milei o Johnson, o en el de l'economia, amb grandíssims 'experts' en distreure'ns amb les seves excentricitats mentre dissenyen el futur d'un món que potser no mereixi la pena de ser viscut, el que prima no és la imatge de l'equilibri o de la saviesa, sinó la fanfarroneria més infantil i una visceralitat que esdevé patètica. Potser la guerra, la desertització i l'autodestrucció final siguin la solució a la bogeria. Però sempre ens quedarà el dubte de perquè no es van suïcidar ells? Quina és la cordura que els convida a arrossegar-nos amb ells? Cosetes del túnel.

dilluns, 26 de febrer del 2024

Societat pal·liativa

A la seva anàlisi del funcionament del capitalisme Marx definia el paper exercit per la religió com aquella institució que aportava a l'economia la gestió del patiment i bona part del control de la classe treballadora. Cent-vuitanta anys després que escrivís que 'la religió és l'opi del poble', podem afermar que la indústria farmacèutica ha fet supèrflua la intervenció de l'església. Avui ja no calen confessionaris ni epifanies, perquè el capital exerceix directament l'administració d'opiacis i demès substàncies pal·liatives. L'informe 'EDADES' del Ministeri de Sanitat situa l'abast d'aquest negoci. L'any 2022, una de cada deu persones havia consumit hipnosedants el darrer mes, una de cada cinc en el cas de les dones d'entre 55 i 64 anys. Quan sumem al ventall dels ansiolítics, sedants o relaxants els analgèsics opiacis (fentanil, naloxona, oxidecona), el drama s'accentua de manera notòria.

En l'àmbit estrictament laboral, una altra enquesta sobre consum de substàncies psicoactives (OEDA 2019-2020) ens mostra que el 7,3% de la població activa recorre cada mes al consum d'hipnosedants. Son prop d'un 12% de les persones desocupades, un 13,4% de les que treballen a temps parcial, i un 14,6% de les dones que pateixen penositat en el treball. Entre les raons adduïdes que reten compte d'aquest consum en destaquen dues: el sentir-se mal pagats/des (10,5%) i el fet d'experimentar inseguretat en el futur laboral (10%). És de témer així que també a nosaltres, líders mundials en el consum de benzodiazepines, ens val allò que James Davies escriu sobre el Regne Unit en una recent publicació. Som "un país sedat per intervencions psicosanitàries què (...) ens ensenyen amb subtilesa a acceptar i suportar unes condicions socials i relacionals que ens perjudiquen i ens impedeixen progressar, en comptes de rebel·lar-nos i qüestionar-les".

El malestar laboral no és fruit d'una epidèmia de salut mental, ni tampoc la resposta a un increment del llindar d'exigència o permissivitat per part dels treballadors i treballadores. Respons si de cas a la puixança d'un sector i d'una determinada ideologia. Explotar econòmicament el malestar, això és, gestionar el patiment, permet disposar d'assalariats/des dòcils i comporta, de pas, un immens negoci farmacèutic. És el que en llenguatge neoliberal li diuen 'win-win'. Assolir aquest objectiu pressuposa unes passes que Davies resumeix amb molt d'encert. En primer lloc es tracta de fer pensar a les persones que no és el sistema, sinó que son elles les que no funcionen. Després es tracta de redefinir el benestar, no com a 'felicitat', sinó com 'encaix' en un prototip idealitzat de persona competitiva, ambiciosa, individualista. En tercer lloc, aquells i aquelles que expressen la seva insatisfacció o reivindiquen un canvi, son estigmatitzats/des, i, si és possible, medicalitzats/des. I així el patiment es converteix en un magnífic nínxol de mercat.

S'ha demostrat científicament que un tractament psicològic sense fàrmacs té un major potencial de sanació. Però tot i així la sanitat pública gasta set vegades més en receptes que en teràpies psicològiques. La societat anònima, unipersonal i limitada que propugna el sistema, es converteix així en societat del malestar. Societat pal·liativa del dolor que genera, i, alhora, en societat usufructuària d'aquest patiment. Però la immensa crisi d'adicció, angoixa, incertesa i ansietat que promou és a més un mecanisme precís de control social. El model idealitzat de treballador és una persona adotzenada, que no sap bé per a què serveix el seu treball, però que ha interioritzat que del que es tracta és d'obeir i de callar.

Quan la patronal llança el crit al cel pel increment en les baixes per incapacitat temporal, no repara en les llistes d'espera, ni en l'instint lucratiu de les mútues, inversament proporcional a la seva eficàcia, ni molt menys en la deshumanització del treball. La solució, que passa per una organització més participativa dels processos productius, per més democràcia a les empreses, per més prevenció i formació permanent, queda ben lluny de l'ideari neoliberal. Davant d'aquesta reserva no queda sinó fiscalitzar l'immens negoci farmacèutic, fomentar la psicologia humanista i organitzar, des del moviment sindical, un món del treball que promogui i garanteixi solidaritat i benestar.

dissabte, 3 de febrer del 2024

Llàgrimes de pedra.

No hi va haver premi per a l'activista russa LGTB Masha Ghessen a Bremen. Com a mínim no en el seu format habitual. Si l'entrega del guardó al pensament polític que honora la memòria de la filòsofa Hanna Arendt s'escenifica per norma a l'ajuntament de la ciutat hanseàtica, en aquesta ocasió es relegà a un petit local al barri de la Porta de Pedra (Steintor). La 'falta' comesa per Ghessen i que meresqué el distanciament de la fundació Heinrich Böll, patrocinadora del premi, no fou altre que la comparació, en un article publicat al New Yorker, de Gaza amb un dels guetos del nacionalsocialisme. Malgrat promoure el premi Hanna Arendt la llibertat de consciència, tot i la denúncia permanent del silenci com a complicitat ("calar és un argument difícil de rebatre") per part de l'escriptor i Nobel alemany que dona nom a la fundació dels verds, no hi hagué marge de tolerància per a una intel·lectual que ha fet professó de fe d'un pensament crític que xoca de manera frontal amb l'ortodòxia i la suposada correcció política de la intel·ligentsia a la república federal.

En una entrevista publicada per 'Der Spiegel' Masha Ghessen situava que "sota les condicions actuals del debat a Alemanya, Hanna Arendt mai hagués estat distingida amb el premi Hanna Arendt". Menys encara si recordem que, ja al 1948, la pensadora es posicionà, juntament amb Einstein i altres intel·lectuals jueus, contra l'actitud del 'Partit de la llibertat' israelià, que denunciaven com a "proper a l'organització, mètodes, filosofia política i social dels nazis". La vocació per silenciar qualsevol crítica a l'estat d'Israel, es converteix en complicitat quan les decisions del govern de Netanyahu atempten contra drets humans fonamentals. Convertir l'holocaust en una patent de cors que legitima qualsevol atrocitat al terreny militar i polític, no redimeix tampoc a l'estat alemany, sinó que l'assenyala. En paraules de l'activista russa: "Qui faci com si l'holocaust no podés ser comparat amb res, i per tant com si tampoc es podés repetir, no està fent res per impedir la catàstrofe". La 'culpa' històrica no eximeix de la responsabilitat. Tampoc a Alemanya.

La situació paradoxal que s'ha donat amb l'estigmatització del pensament crític de Masha Ghessen en el marc d'un premi a la 'llibertat de consciència' situa com a mínim tres qüestions que no fan distincions entre les víctimes civils que s'han produït en un conflicte recruat pel brutal atac perpetrat per Hamas el 7 d'octubre. En primer lloc està la hipòtesi que l'estat d'Israel està assumint postures nacionalistes excloents i de tall totalitari. La paradoxa radica en el fet que una comunitat religiosa perseguida, estigmatitzada, aniquilada al llarg de la seva història, renuncia a la diàspora i a ser minoria per a constituir-se en estat, però al fer-ho la víctima històrica s'alça com a botxí i acaba assumint un paper opressor, espoliant, amuntegant i discriminant a aquells i aquelles que passen a ser minoria al seu propi teritori.

També dona que pensar el paper d'Alemanya quan s'arroga el dret a jutjar en exclusiva la seva pròpia responsabilitat històrica. Baruch Spinoza, filòsof jueu, això sí, excomulgat, situà la realitat com una concatenació ineludible de successos on res és arbitrari i mana de manera absoluta la causalitat. L'assassinat programat per part del règim nacionalsocialista no es redimix en qüestions com el 'subterfugi' d'una 'culpa col·lectiva', sinó que hauria d'anar un pas més enllà. Alemanya havia d'haver restituït propietats i acollir als descendents dels i les exterminades, però preferí assumir la solució plantejada en el marc del sionisme com quelcom 'ineludible', sense preocupar-se el més mínim de l'efecte que podés tenir aquesta migració sobre els equilibris a Palestina. La vergonya i la culpa per la Shoa no posen fi ni legitimen el dany que segueix provocant avui el regim totalitari que governà Alemanya de 1933 a 1945.

L'extrema dreta alemanya quan es manifesta en contra de la campanya BDS (Boicot, Desinversió i Sancions) contra Israel, els atacs de Trump als demòcrates pel conflicte a Mitjà Orient, o la fascinació de Milei pel judaisme, mostren com quelcom està canviant en relació a l'antisemitisme en l'extrema dreta. Tot i ser allò 'semític' un concepte més ampli, fins avui l'antisemitisme es concentrava exclusivament en els jueus. Ara sembla fer-se notar un efecte de substitució on l'odi visceral contra tot allò hebraic es substituït per una islamofòbia que, després de l'11S ven molt millor. L'extrema dreta se sent atreta a més per l'actitud desafiant, autoritària, intolerant que mostra el govern de Netanyahu i comença a veure un referent en Israel. Per una altra banda l'antisemitisme com arma llancívola dona resultats inesperats a l'hora de desfer-se de líders de caire feminista (Liz Magil, rectora de Pensilvània) o persones racialitzades (Claudine Gay a Harvard).

Aquestes son tres paradoxes d'un conflicte, que semblen romandre alienes al debat. Malgrat que la destrucció de Gaza té el potencial de provocar una guerra de dimensions molt superiors a Orient Pròxim, s'imposa una doble vara de mesurar en funció de si les víctimes son d'una o altra comunitat. La preocupació principal és la de guardar la 'prosperitat' al marge del conflicte, o aquest és, com a mínim, el nom lamentable que li han posat a l'intent de protegir la ruta comercial que amenacen els rebels hutis a la Porta de les Llàgrimes. El 30% del trànsit de contenidors mundial que passa per l'estret de Bab-el-Mandeb justifica aquest eufemisme, i molts més. Estem al territori de les portes falses, perquè no donen enlloc. Les portes dels cors inerts. Les portes de les llàgrimes de pedra.

dimarts, 28 de novembre del 2023

La llei de la vaca boja

Res és gratuït. Que el líder argentí que ha posat de rebaixes el seu país i que pretén posar de genolls als treballadors argentins es digui ‘Milei’ té tot el sentit. Representa la ‘llei’ de la que s’ha dotat la major part de la ciutadania, però pels excessos que anuncia sense pudor qui ha estat batejat com ‘el boig’, la llei que acabarà imposant serà la pròpia que, és de témer, anirà molt més enllà de qualsevol mandat democràtic. Tampoc és del tot fútil que, a banda de la imatge de ‘rocker punk’ que els mitjans han tractat d’imprimir al candidat, se li hagi volgut conferir a més una pàtina ‘ideològica’ que no pretén sinó insuflar-li una certa consistència a qui, és de presumir, té poc més per oferir que irreverència, provocació i despropòsit. Argentina perseguí fins a l’extenuació l’anarquisme, des d’Hipólito Yriyogen fins a la Junta Militar. Que el candidat, en breu flamant President, sigui presentat com ‘anarco-liberal’ o com ‘llibertari’ és poc més que una bajanada inclement. Passi que el libertarisme posi en el centre de la filosofia política el concepte sobat, ambigu i altisonant de ‘llibertat’ i represent per tant una patent de cors per a la cohort sencera de pirates de la democràcia, però l’anarquia o el liberalisme son una altra cosa.

És improbable que Milei vagi a deixar Argentina sense govern. Ho desmenteix el fet que el capítol amb més mesures del seu programa sigui aquell que dedica a la ‘Seguretat Nacional’, però també un relat que eximeix de tota responsabilitat la dictadura i situa així el seu cabal polític en l’òrbita de l’autoritarisme. Es veurà els propers mesos quan hagi d’enfrontar les protestes d’aquells i aquelles que es resisteixin a la subhasta del patrimoni nacional, dels serveis bàsics i dels seus drets socials i laborals. L’imminent inquilí de la Quinta d’Olivos ha anunciat que amb ell s’acaba el model de l’Estat com a ‘botí’. A ningú se li escapa, menys encara en el país del ‘psicoanàlisi’, el lapsus que suposa identificar l’Estat com ‘trofeu’. És previsible que la prioritat no sigui el rescabalar a la ciutadania de l’espoli que ha deixat les reserves netes del Banc Central en números vermells, sinó d’aprofitar el context per privatitzar la televisió pública, la petrolera YPF, la xarxa ferroviària, les Aerolínies, l’empresa d’aigües estatal o el sistema de pensions, recuperant la gestió clientelar d’una economia mil vegades desposseïda i que, amb cada nou embat ‘llibertari’, no ha fet sinó esperonar la concentració de la riquesa per a uns i l’extensió de la pobresa per a la immensa majoria.

És motiu recurrent de la proposta de ‘La llibertat avança’ l’optimització i empetitiment de l’Estat per donar sortida a l’esperit d’emprenedoria i, amb ell, a la generació de riquesa, què, així el credo neoliberal, és consubstancial al capitalisme una vegada aquest s’allibera de l’encotillament i de les cadenes que hauria forjat al llarg de la modernitat un estat castrador. Tanmateix, com ja es va veure amb Xile i abans a Argentina, si bé el programa ‘llibertari’ austral proclama les llibertats de mercat, es queda molt curt quan es tracta de defensar les llibertats de ciutadania i, encara més, quan es tracta de la llibertat de les dones. El libertarisme de Milei dona per prohibir l’avortament, l’eutanasia i, alhora, defensar els ventres de lloguer o la venda d’òrgans. L’estrella del punk polític argentí està disposat a mercantilitzar-ho absolutament tot, començant per l’estat i acabant per l’anatomia humana, en una operació on el ‘mercat’ s’arroga drets que per a sí hagués volgut la santa inquisició. El projecte neoliberal inicia així amb ‘Milei’ un nou capítol, contrafet, ulcerat i patètic, d’una lluita iniciada 50 anys enrere i que s’alimenta, al món sencer, del greuge, la incertesa i el dèficit en educació política.

Que al país de les vaques el rei no sigui el gautxo sinó una vaca què, així Milei, seria una ‘vaca dolenta’, però què, així el que temen molts argentins, s’acabi per revelant com a ‘vaca boja’, té quelcom de fatalitat. Queda per veure si la reclamada ‘contenció tàntrica’ de l’imminent president argentí es traduirà en un exercici democràtic que respecti les regles i defugi de la militarització del tan injuriat estat. Hi ha alguna cosa que ens diu que el perill és, en aquest àmbit, evident, especialment quan al programa polític de ‘La llibertat avança’, es defensa armar als mestres, revisar l’edat d’imputabilitat dels menors o privatitzar les presons. Però tot i així queda per veure si, tot i les proeses ampul·loses que s’ha atorgat Milei en la seva mística personal, el seu mandat polític no acabi per ser poc més que un exercici de política precoç, que no doni satisfacció ni a ell ni a ningú.

dimarts, 21 de novembre del 2023

Pàries

La lectura de ‘Els quaranta dies de Musa Dagh’, la novel·la que l’escriptor austríac Franz Werfel dedicà, el 1933, al genocidi armeni, suposà per a no pocs jueus, un anticip literari de l’horror que haurien d’experimentar pocs anys després. Els dos milions de víctimes de la massacre perpetrada pel imperi otomà van patir, com les de l’imminent holocaust o Shoà, la brutalitat i depravació moral d’un govern constituït en botxí que executava en ells el pitjor delicte que pot cometre un estat contra una persona. Tant en el cas de la població armènia com de la jueva, se li negava en aquestes, d’un moment a l’altre, tot dret, convertint als que poc abans eren veïns i paisans, en pàries a mercè de la milícia primer, i de l’extermini programat després. La tragèdia armènia, que es desenvolupà de 1915 a 1923, no es distingeix del patró, això és, negar de manera premeditada la condició de ciutadania a una minoria o col·lectiu específic, d’altres crims d’estat que es van executar en aquells anys per exemple a la Índia, els EEUU o al confí del món, a la Patagònia. Si de cas la diferència rau només en el nombre de víctimes, què, en les massacres de Amritsar o Tulsa, va ser més reduït.

En el cas de la Patagònia, Osvaldo Bayer descriu amb mestratge a ‘La Patagònia rebel’ la mobilització obrera i la repressió i mort que sembrà l’infaust tinent coronel Varela al Sud argentí. Agullonat per la por i la cobdícia d’estancers i propietaris, l’exèrcit torturà i assassinà el 1921, a 500 obrers i camperols als que acusà de ‘chilotes’ i ‘extrangers’, negant-los qualsevol dret. La massacre fou el precedent històric de la brutal campanya que, 55 anys després, executaria la dictadura de les Juntes Militars i que continua essent avui un esglaiador referent de la deshumanització del poder. Des de 1976, i en el marc de l’eufemístic procés de ‘reorganització nacional’, els militars van torturar, assassinar i ‘desaparèixer’ a més de 30.000 estudiants, militants polítics i sindicalistes, desposseïts, en un sol instant, de qualsevol dret, tan sols per la sospita de qüestionar l’autoritat. No ens consta el testimoni dels militars turcs per un genocidi pel que mai van ser jutjats. Sí el dels nazis que van ser presentats al tribunal de Nuremberg, o el dels militars argentins que van comparèixer al Palau de la Justícia de la Nació, del 22 d’abril al 14 d’agost de 1985. La seva supèrbia, arrogància i manca d’honor queden recollits en tot detall per Ulises de la Orden en el documental ‘El judici’.

El testimoni d’aquests botxins mostra com funciona la ment criminal quan s’amaga rere l’uniforme, el càrrec o la institució. També aquí el mecanisme amb el que es pretén eximir el que no és sinó un crim de lesa humanitat és la suposada ‘alienació’ de la víctima. Quan, com en el cas de la repressió de les juntes manca l’argument de la ‘estrangeria’, es sol recórrer a la ‘alienació’ ideològica o, fins i tot, a la necessitat d’exorcitzar en la societat la llavor del mal, en línia amb la lògica d’una ‘santa’ inquisició que la història ha reeditat una i altra vegada amb cada creuada nacional, procés de depuració ideològica o neteja ètnica que s’ha imposat a la població. Però l’element de pes en aquests casos no és tant la puresa o integritat dels valors. Rere els escarafalls i proclames, ja fos a Armènia, Polònia, la Patagònia o l’Escola de Mecànica de l’Armada, havia sempre altres intencions de caràcter més mundà. No es tractava tan sols de tractar de despollar a les persones de tota esperança i dignitat, sinó d’arrabassar-los de les seves pertinences i patrimoni, ja fossin cavalls, terres, pous, estalvis, obres d’art, roba o descendència. Fins a quin punt la militarització de la política comporta una patent de cors per a la minoria que exerceix el poder, és quelcom que la història situa en tot detall i què, lamentablement, no hem superat.

El que succeïa fa cent anys en llocs tan diversos és un fenomen què, lluny d’esgotar-se s’ha anat repetint al llarg del darrer segle. A Sud-Àfrica, Cambodja, Ruanda i una llarga llista de països a la què, malauradament, també figurem nosaltres. El terrorisme d’estat, el crim organitzat contra la pròpia població és, també avui, un recurs vigent que clama per disposar d’organismes internacionals que exerceixin la seva tutela sobre aquells i aquelles que son desposseïts de la seva ciutadania i amb ella de tots els seus drets. El reconeixement internacional d’un estat hauria de passar pel reconeixement per part d’aquest, dels drets de ciutadania del conjunt de la seva població, sense distincions per raó de rassa, creença o convicció política. Aquesta obligació no es pot circumscriure tan sols al propi territori, sinó també a aquells que es gestioni, controli o administri en el marc d’una ocupació. En aquesta lògica, el càstig col·lectiu que s’exerceix a Gaza i la repressió dels palestins a Israel dona continuïtat a la part més tenebrosa de la història de la humanitat i reclama de més fermesa per part de Nacions Unides i també d’una Unió Europea que comença a traslladar una luctuosa manca de rigor i de coherència històrica.

Artificis estadístics

La recent presentació de l’Informe del Mercat Laboral i de la Negociació Col·lectiva per part de la patronal catalana Foment va ser l’escenari escollit per llançar al món una tesi de calat sobre l’efecte de la Reforma Laboral. Aquesta, segons el text, no hauria limitat la temporalitat de la majoria de les activitats econòmiques, sinó que s'hauria limitat a amagar aquesta darrera d'un mantell d'artificis estadístics. La contundència i rellevància del missatge convida a fer una anàlisi detallada d'alguns dels arguments exposats.

En primer lloc, es planteja que la reforma laboral hauria forçat una part de l’activitat privada a utilitzar contractes indefinits per cobrir necessitats temporals o estacionals. Així, el contracte fix discontinu hauria substituït el contracte per obra i servei, generalitzant-se'n l'ús fins al punt de multiplicar-se per 9 l'any 2022, en relació amb el 2021. Si bé això pot ser cert, el que s’omet a l’informe és que, en ser molt reduït el nombre de contractes fixos discontinus el 2021, aquests en cap cas no han absorbit l'increment de la contractació indefinida, que ha estat molt superior. Les dades de la Seguretat Social ens diuen que, entre el 2021 i el 2022, el nombre d'afiliats/ades amb contracte indefinit a Espanya es va incrementar en 1.836.826 persones. D'aquestes, 451.663 corresponen a l'augment de persones amb contracte fix discontinu, és a dir, una quarta part de l'increment total de l'afiliació indefinida. I els contractes registrats confirmen aquesta hipòtesi! Aquest setembre es van signar a Espanya 579.061 contractes indefinits, dels quals 208.449 eren fixos discontinus. En canvi, el setembre de 2021 es van signar per contra tan sols 149.989 contractes indefinits, dels quals 33.290 eren fixos discontinus. De l'increment total de contractes indefinits d’un any a l’altre, és a dir, 429.072 contractes, 175.159 es correspondrien a l'augment de contractes fixos discontinus.

Que l'augment de la contractació indefinida es degui tan sols d’una manera parcial al recurs creixent als contractes fixos discontinus, no pot amagar un altre fet que Foment calla. Així, al seu informe sembla recaure sobre el contracte fix discontinu la responsabilitat sobre la intermitència en l'accés a l'ocupació per part de les persones treballadores. Però, com hauria de ser ja evident, l'estacionalitat ve donada pel model productiu, i reclama solucions que difícilment es poden resoldre mitjançant la contractació, i menys encara quan el contracte fix discontinu és justament la solució que aporta més estabilitat. No serà precisament el tipus de contracte allò que faci que 4 de cada 5 treballadors de temporada deixin de tenir una ocupació estacional, sinó la transformació de sectors com el turístic cap a models que aportin més qualitat d'ocupació i més valor afegit.

Més: una altra via per la qual el sector privat estaria fent servir els contractes indefinits seria mitjançant l'abús en el temps de prova. Així, l'informe de Foment planteja que la no superació del període de prova s'hauria multiplicat per 11 en dos anys, mentre que el nombre de contractes indefinits només s'hauria multiplicat per tres. Les dades de la Tresoreria General confirmen que, en el cas dels contractes indefinits, entre el setembre del 2019, abans de la pandèmia i el setembre del 2023, hi ha hagut un increment de baixes per no superar el període de prova que s'ha multiplicat per 6 (de 457 a 2.965). Tot i això les mateixes dades ens revelen que hi ha hagut també un increment de les dimissions, o baixes voluntàries que, en el cas dels contractes indefinits, s'ha multiplicat en el mateix període per 3, de 3.334 a 10.139 al mes de setembre, això és, tres vegades el nombre de baixes per no superar el període de prova.

Com s'està veient amb l'increment de la població activa, i tal i com s'ha argumentat en el marc del debat sobre la suposada 'gran renúncia', la reducció de la taxa d'atur ha comportat més confiança per part de les persones treballadores en les seves oportunitats: tant per buscar feina, com per renunciar a una relació laboral que no els ofereixi prou qualitat. Si no fos aquest el cas, ens trobaríem amb un ús discrecional del període de prova que s'hauria de resoldre mitjançant mesures d'informació i de control, per tal de garantir que no es perjudiqui aquells empresaris i empresàries que respecten el marc legislatiu. I el mateix es pot dir per a l'increment de les persones que han signat més d'un contracte indefinit el mateix mes, que hauria afectat 638.000 persones, encara que aquesta dada, com en el cas de la mortalitat de contractes indefinits el primer any, que a l'informe, se situa en el 70%, es correspon amb 'estimacions', les fonts o metodologia de les quals no s'especifiquen.

Un altre dels arguments de Foment és que la reducció del total de contractes comporta una disminució en les oportunitats per iniciar una trajectòria laboral. Històricament tant la Comissió Europea com la mateixa OIT han cridat l'atenció sobre el nombre exagerat de contractes de treball que se signaven a Espanya. El nombre de contractes no marca la qualitat de l'ocupació, sinó que més aviat és a la inversa: amb un menor nombre de contractes es pot tenir millor ocupació. Si els contractes són més estables, milloren la qualitat de vida i la demanda agregada, i es pot incrementar la productivitat a les empreses amb una millor organització del treball i formació i qualificació permanent de les plantilles. Com ha destacat el Banc d'Espanya, la reforma laboral ha tingut una influència positiva en el consum de les famílies. Com trasllada el sentit comú, haver superat els quatre milions d'afiliats a Catalunya i els vint milions a nivell estatal aporta estabilitat també a l'estat de benestar mitjançant l'augment dels ingressos per cotització.

Falta si de cas, que acompanyin també els sous i la disposició al diàleg i a la negociació a les empreses i sectors productius. Tot i la preocupació de la patronal catalana Foment, la reforma laboral ha suposat una fita en la història socioeconòmica del nostre país. Una fita perquè ha desarmat la suposada premissa que no era possible crear més i millor ocupació. Aquest era l'objectiu de l'Estratègia de Lisboa que va situar el seu horitzó l'any 2010. Més d'una dècada després s'ha fet realitat al nostre país. Ara és qüestió de concentrar-se en allò que és essencial i deixar de banda allò que és poc més que un artifici estadístic.